Quan en Sala apartà la cortina de l’entrada, la padrina escombrava amb serradures molles. En Sala mirà cap al celler, on es percebia molta activitat, però d’entrada només va entrellucar algunes formes acompanyades d’una agradable, fortíssima i indescriptible olor que li va eixamplar el pit. A la dreta, al sotaescala, hi havia un munt d’eines penjades d’una barra. Xapos, magalls i arpiots de dues puntes amb l’escarpell ben esmolat. Davantals de cuir per a la sega. Sota la barra, a terra, hi havia una fanga, una forca de ferro, magallons per a fer herba per als conills, un pic, una rella, un magalló per escatar el tartrà de les bótes, escurabótes de diferents llargades, picabótes, etc. Una maça de fusta amb dos cèrcols i uns tascons d’estellar soques. Penjada a la paret, una destral catalana i un pixador de porc cagat de les mosques, que teòricament havia de servir per greixar pells i cuirs, però que no s’utilitzava per a res i feia el seu goig, com hi ha món. Tires d’espart i de ràfia. Lloquets. Pales. Un xerrac d’una sola fulla metàl·lica proveït de dos petits mànecs de fusta als extrems; etc. Un estrip en una coixinera deixava entreveure el cargol de la màquina de trinxar el porc. També mal tapada amb una borrassa, s’endevinava la caldera d’aram per a fer-lo bullir. Finalment, penjada d’un clau hi havia una romana per a pesar-lo. Arrambat a l’altra paret hi havia una màquina de ventar olives, un salador de pernils i una bàscula per pesar les portadores. Penjat en aquesta mateixa paret, una dalla de segar ufals, un parell de volants, dalls, destrals d’esporgar, i un sarró de cuir amb els ganivets i ganxos propis de la feina de matancer. A mesura que en Sala resseguia aquell paisatge i la vista se li acostumava a la foscor, hi anava veient més coses. Cap dins del celler, a la dreta, una renglera de bótes de castanyer de nou càrregues, amb les aixetes de coure, blavoses i ennegrides pel temps. Sota les bótes, balances, embuts, mesures, aixetes de coure grosses de trasbalsar, i de petites, punxons, llimes, raspes i barrines per a modelar els taps de suro, trampes d’ocells i de caça major (que en aquella casa designaven irònicament amb el nom d’esclops, perquè el bestiar s’hi calçava) i altres eines ben particulars. A l’esquerra, aixecats sobre el nivell de terra, hi havia dos cups rodons d’obra, amb dues enormes aixetes al capdavall, i la premsa.

Setembre és, essencialment, mes de verema. Per a Catalunya i bona part dels països mediterranis, la vinya ha estat, i és encara en alguns casos i algunes comarques, un pilar fonamental de l’economia. És per aquest motiu que els dies de verema convoquen gran quantitat de mans a la vinya, ja que per tal d’aprofitar el moment òptim de maduració dels gotims la verema s’ha de fer en el menor temps possible.  Un cop passada la verema s’imposa, breument, l’esperit lúdic. El sentit de comunitat s’accentua degut als dies de treball conjunt collint raïm. Així ho demostra el gran nombre de cançons, balls i festes populars sobre aquesta època de l’any que han arribat i perduren a dia d’avui.

Setembre marca el final de l’estiu i comença a avançar les característiques de la tardor. Més humitat, més fred i molta més pluja, que fan canviar les característiques de la terra. Ho descobrirem, mica en mica, durant els propers mesos.

De dia però la calor apreta i la hidratació, no només del camp, sinó també dels nostres cossos, és importantíssima. La segona quinzena del mes d’agost les pluges es poden presentar de manera inesperada. Les ja famoses tempestes d’estiu arriben en aquest moment quan la terra està càlida i a l’atmosfera hi ha una mica d’humitat amb fronts freds. Creixen els núvols que descarreguen sense miraments i veiem més d’una correguda per no quedar completament xops.

La força d’aquests aiguats també pot comportar que la calamarsa faci acte de presència, cosa que sens dubte no afavoreix el camp. No és pas estrany veure pagesos amb les mans al cap pel que veuen davant dels seus ulls després de la pedregada, la vinya i l’olivera són especialment delicades en aquest temps i una calamarsada pot malmetre definitivament les collites properes. I amb tot aquest context hem de jugar al camp. S’intensifiquen les labors i l’adob de les terres. Si s’escau que plou, s’inicia la preparació per a la sembra, aprofitant la saó que deixa la pluja.

Aquest mes se sembren els naps forratgers i, a les comarques caloroses, les patates de segona collita. En els grans regadius s’inicia la collita del blat de moro precoç, així com l’all del qual ja en vam parlar fa uns dies.

Una Festa Major a l'Espluga; el "Vermut" amb música a la Font Baixa.

El carro ha estat el mitjà de transport per excel·lència durant segles i segles. Per treballar al camp, per mercadejar, com a diligència o simplement per anar a les zones d’esbarjo els dies de festa. L’ús del carro va fer canviar el disseny de les cases per tal de que s’hi pogués maniobrar a dins: entrades amples, carrils de pedra viva, cantoneres per protegir las parets…; fins i tot els carrers de les poblacions estaven configurats i pensats perquè el pas dels carros no provoqués inconvenients.

Era considerat un ofici de difícil aprenentatge i per això gaudia de certa reputació dins el poble. El carreter era un menestral i, socialment, el podríem situar en allò que avui coneixem com a classe mitjana. També coneguts com a mestres d’aixa, havien de ser alhora bons fusters i bons ferrers. Un carro es compon bàsicament de tres peces: una empostissada horitzontal, amb baranes o sense; dos braços per enganxar els animals de tir i les rodes. Aquestes, especialment, eren de complicada manufactura: abans de corbar la fusta, normalment d’alzina, s’havia d’assecar com a mínim durant un any. L’operació més complicada, però, era la de consolidar el cèrcol de ferro amb la fusta de la roda.

El carro més usat per la pagesia, gràcies a la seva polivalència, ha estat sempre el carro d’escales. Altres carros, més especialitzats, són els de torn, preparats per traginar bótes i bocois; els de trabuc, per a transport de terra, fems, runes.. amb bolquet per descarregar; les tartanes i diligències, pensats per dur persones; i molts d’altres com carrets de mà, cabriolets, xarrets, jardineres…

Al mes de juliol s’acaben els treballs de la sega i la batuda i el pagès, un cop ha separat el gra de la palla, el porta al molí per fer farina, quedant-se’n certa quantitat com a llavor per l’any següent. Se sembren encara els últims conreus de blat de moro de rostoll i s’inicien els de fessols. Segueixen tant els treballs de birbar, per netejar els sembrats de males herbes, com els adobs de cobertora. Convé no descuidar-se de regar els farratges, feina essencial en aquesta època de calor.

Si el reg al camp és important, a l’horta potser ho és encara més. L’èxit futur dependrà en gran mesura del fet de regar bé la terra. Durant el mes de juliol encara es planten tomàquets tardans per ser collits cap a l’octubre o novembre. I, a més, es prepara la terra per als bròquils, coliflors, escaroles, espinacs, bledes, raves…

En quant als arbres fruiters, es continuen collint peres i préssecs i les oliveres s’han de tractar contra la mosca. En algunes zones poden començar les collites de raïm moscatell.

Durant els discursos, el conseller Joaquim Llena ha destacat que “en els temps de corren, es posen poques primeres pedres i aquesta d’avui té una significació especial”. El conjunt de les organitzacions agràries van decidir anys enrere destinar els diners resultats de l’extinció de les cambres agràries locals a aquest equipament, i així disposar d’un espai “que quedi pel país, per les organitzacions i pel demà”. A part d’aquesta aportació del sector, el conseller ha agraït a l’Ajuntament de Barcelona la cessió dels terrenys i ha destacat que el departament contribueix en el finançament de l’obra, aportant poc més del 40% de la inversió. Es preveu la finalització de les obres en el termini de 18 mesos.

El titular d’Agricultura també ha posat en valor la ubicació de la Casa de l’Agricultura, ja que està situada en un barri de nova centralitat, el barri del Pla de la Marina, al costat d’una comissaria dels mossos i d’una residència. Segons Llena, aquest barri està “en ple creixement i tindrà futur”, i fent un paral·lelisme entre el barri i el sector, el conseller ha comentat que “abans el sector estava oblidar i ara tothom s’ha adonat de la importància de produir elements” i del paper estratègic de l’agricultura per a qualsevol país. Finament, Joaquim Llena ha valorat positivament que la capital de Catalunya acolli la Casa de l’Agricultura, ja que serà “un equipament al servei de tot el sector i del conjunt de la ciutadania”.

Pel que fa a les característiques de l’edifici, l’arquitecte Ramon Sanabria ha explicat que l’edifici d’oficines s’ha fet amb criteris de sostenibilitat i d’estalvi energètic. El seu interior, a més, és totalment flexible i convertible a les necessitats de les organitzacions, que poden veure modificat el seu pes i nombre de membres al llarg dels anys en funció dels resultats de les eleccions a les cambres agràries. L’edifici, ubicat en un terreny de 1.500 m²,comptarà amb tres plantes d’oficines, una planta baixa d’usos comuns i un aparcament soterrani. La sala d’actes estarà al servei del sector i també de la ciutadania.

Malgrat el moment de crisi econòmica que es viu actualment, el Govern de la Generalitat fa una important aposta per tal que es pugui porta a terme aquesta nova infraestructura. En aquest sentit, segons el conveni establert, REGSA promourà i executarà les esmentades obres per un import de 7.629.078 euros, dels quals 4.369.977 euros provenen de la Fundació de la Pagesia de Catalunya i 3.259.101 euros corresponen a una subvenció directa de la Generalitat a la Fundació.

El passat 15 de setembre de 2009, el Govern va encarregar a REGSA la construcció de la Casa de l’Agricultura i el 6 d’octubre del mateix any, el DAR, a través de REGSA, va treure a licitació el contracte per a les obres de construcció d’aquest edifici.

Signatura del conveni

El passat 5 de novembre de 2009, als Serveis Centrals del DAR a Barcelona, el conseller Llena va presidir la signatura del conveni de promoció i execució de les obres del nou edifici. El conveni va ser signat pel conseller en representació del Departament; Joan Caball, com a president de la Fundació Privada de la Pagesia de Catalunya; i Marc Arqué, com a director general de Regs de Cataluinya SAU (REGSA). L’acte va comptar també amb l’assistència de Josep Pere Colat (FCAC), Albert Castelló (ASAJA) i Montserrat Gil de Bernabé (Ajuntament de Barcelona). Aquest conveni regula les relacions entre les parts relatives a les obres de construcció de la Casa de l’Agricultura. En aquest sentit, segons el conveni, REGSA és l’encarregada de promoure i executar les esmentades obres.

La Fundació de la Pagesia

La Fundació de la Pagesia de Catalunya és un organisme que es va constituir l’any 2000 amb la finalitat de finalitzar el procés de liquidació de les antigues cambres agràries locals. Aquesta entitat s’encarrega de gestionar de forma directa el fons comú constituït amb els béns, drets i obligacions provinents del procés de liquidació del patrimoni i dels béns que van ser titularitat de les cambres agràries locals o el producte de la seva venda. La Fundació està constituïda per Unió de Pagesos (UP), Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), l’Associació Agrària de Joves Agricultors (ASAJA) i la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC). La Generalitat de Catalunya té dos representants del DAR en el seu Patronat. Com a objectiu d’aquesta gestió, la Fundació es va fixar la creació de la Casa de l’Agricultura com a lloc on les organitzacions professionals agràries més representatives i les federacions de cooperatives poguessin exercir les seves funcions i serveis, a més a més d’esdevenir un fòrum des del qual es fes arribar al conjunt de la societat les opinions del camp català.

Cessió de terrenys

L’any 2003, el Departament d’Agricultura, la Fundació Privada de la Pagesia de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van signar un conveni per a la ubicació de la seu de la Casa de l’Agricultura a la ciutat, segons el qual el consistori barceloní cedia gratuïtament a la Fundació un solar que es destinaria exclusivament a la construcció i instal•lació de la seu de la Casa de l’Agricultura. D’acord amb aquest conveni, la Fundació, per la seva part, hi destina el producte resultant de la liquidació del patrimoni de les extingides cambres agràries locals, que en l’actualitat és de 4.369.977 euros.

No diguis blat… La memòria del món rural és un projecte de recuperació de la memòria històrica i col·lectiva dels habitants del món rural, un projecte que ha comptat amb l’assessorament del Departament d’Història de la Universitat de Lleida.

La FMR va tirar endavant aquest projecte amb dues publicacions: l’audiovisual i un llibre que recullen els esdeveniments i fets històrics que han marcat l’evolució dels moviments agraris i les seves repercussions socials del segle XX i ho ha fet de la mà de pagesos i pageses que han parlat de les seves experiències i records.

En paraules dels autors, Eduard Trepat i Anna Vilaseca, “El repte del projecte No diguis Blat… és ruralitzar la perspectiva històrica a través dels seus protagonistes directes, sense obviar les seves peculiaritats territorials, polítiques, econòmiques i socials, per a obtenir un document de síntesi i recopilació que permeti mantenir i divulgar coneixements socials i culturals que d’una altra manera estan destinats a desaparèixer.”

Paral·lelament a l’edició d’aquest documental es va publicar un llibre sota el mateix títol amb la mateixa escència de recuperació hitòrica. Tot i que actualment es troba esgotat us l’enllacem en format digital a continuació.

El trepat s’ha cultivat a la Conca des de sempre, menyspreat en moltes ocasions per oferir poc grau, ha entrat finalment en un procés d’investigació de les seves possibilitats, encarrilada per valents productors que han apostat fort per aquesta varietat. D’aquesta embranzida n’han sortit propostes de gran qualitat des de vins rosats a caves fantàstics que han estat sel·leccionats i premiats en diferentes ocasions.

Optar per un producte autòcton lligat a la qualitat en front la quantitat és una aposta no poc arriscada que s’enllaça molts cops amb un treball ecològic i minuciós, en aplicar precisament els valors que defineixen el nostre Museu com la matèria, l’esforç, l’espai, el temps… És una lluita per mantenir singularitats i fer-ho esmerçant-hi més esforços dels que serien necèssaris en qualsevol empresa.

Enllaç Cooperativa de Barberà: www.coop-barbera.com
Enllaç DO Conca de Barberà: www.doconcadebarbera.com

A les comarques càlides comença la sega dels ordis precoços. Es generalitza també l’aprofitament d’alfals i altres espècies farratgeres que es consumeixen en verd o es transformen en fenc. Es sembra blat de moro, cànem, cotó, remolatxa i tabac. A la Maresma es cull ja la preuada patata primerenca per a l’exportació.

Els camps comencen a donar els fruits que tant esperàvem. Poder tenir una bona collita reconforta, però la feina no s’atura. La terra mai no en té prou i necessita un treball i una dedicació constants. Es segueixen sembrant tomàquets, pebrots, albergínies, mongetes, melons, síndries…  i, a més, carabasses, porros, apis, cebollins, etc. Es cullen faves, pèsols, carxofes, maduixots, espàrrecs, cebes i enciams. Alguns arbres fruiters comencen a donar el seu fruit, com els nesprers, els cirerers i els albercoquers.

Ens hem de preparar pels mesos que vindran. Si l’hivern ha estat dur, l’estiu, amb l’augment de la temperatura i la intensificació de la feina, no serà millor. S’acosta el juny, temps de segar i batre, un dels mesos més durs per al pagès. Apretem-nos la faixa.

En l’estructura social d’una comunitat rural i tradicional era molt important el pes de la producció alimentària. Els sectors secundaris eren febles, i la subsistència determinava la major part del temps i de l’esforç. La pagesia era el col·lectiu més important i és per això que és imperatiu dedicar-li una atenció especial.

Les dues grans branques de la subsistència eren la ramaderia i l’agricultura, però pels territoris amb afluents hídrics, la segona, esdevenia predominant. Per aquest motiu l’agricultura intensiva i productiva ha estat molt arrelada a Catalunya, permetent un desenvolupament vigorós i sostenible durant segles.

Parlar de pagesia és redescobrir molts elements importants pel nostre territori: la terra, l’aigua, les eines, el treball, el menjar… La terra és un element transcendental que ha d’ésser treballat, defensat i estimat. De la terra neix tot, i per fer-la fèrtil cal adobar-la mitjançant les eines i les tècniques adequades. L’entorn, l’experiència i la tradició marquen la supervivència de cada indret i són la clau per explicar la vida i la cultura.

Possiblement, un dels elements que més marca el futur de qualsevol societat és l’aigua. Catalunya ha necessitat d’una cultura de l’aigua arrelada al seu territori, al reciclatge i a l’estalvi. Els pous estan presents a gairebé totes les viles i són un eix pel poble. Gràcies a la unió de tot plegat, tenim la producció d’hortalisses, raïm i blat imprescindibles per a sobreviure en un entorn ecològic amable i dur a la vegada.

Com podem veure, l’ofici i treball del pagès ha estat un dels element que més ha contribuït a construir el nostre paisatge i, per tant, el nostre país.