Un fragment sobre la badoqueria i les coses que belluguen de Proses de Ponent, de Josep Vallverdú.

No seria difícil d’endevinar per què el pagès, els diumenges, destina una estona a la contemplació dels automòbils. Per bé que no ha acabat el seu entusiasme per l’aigua, ja no veu tant de foc a terra com antigament, i la contemplació de la carretera li és un substitutiu d’aquelles impressions endormiscadores; ha fet el mos, s’ha posat a sostenir una conversa d’aquelles lànguides amb un veí, i, entre comentari i comentari, els dos homes segueixen amb el cap el pas d’un cotxe, i d’un altre, i un tercer: ritmes recònditament desvetllats són reviscuts, mentre les nines dels ulls es fiten en els cromats, la carrosseria, l’equipatge visible o l’escot de la conductora.

És, la badoqueria, una activitat absolutament necessària a l’home. Si a les presons hom pogués veure discórrer sempre l’aigua o ballaruguejar el foc, no foren avorrides. L’home ha badat sempre, bada quan mira els altres homes treballant, bada quan s’enlairen els coets (la cançó i tot ho deia), bada i es distreu mirant les coses que es belluguen, coses immenses o xiques, ràpides o lentes, mentre tinguin un ritme, allò que Bergson en deia un fluir.

La badoqueria va lligada a l’oci, als moments d’oci de què podem disposar. També hom s’encanta esguardant els cims dels arbres moguts pel vent, la roba estesa, tan estimada pel meu amic Sirera; i fins i tot les onades del vent, no visibles, però que s’allarguen damunt vostre quan esteu estirat a la platja. Un amic meu molt dinàmic, d’aquests que  no poden perdre el temps, em deia la sorpresa que es va dur quan, estiuejant, la casualitat el posà al pis de sobre d’unes senyores nord-americanes que van passar quinze  dies a Sant Salvador, vora el Vendrell, i l’única feina de les quals era jeure a la platja matí i tarda, amb alguna molt escassa remullada a mar de tant en tant. Quinze dies amb un llibre a la mà, un barret estrafolari a la closca, una crema a la pell i… l’amic no entenia la voluptuositat de sentir tothora garbinot per damunt de la pell, en besades, lliscades, topades, xiuxiueigs i gemecs.

Però, potser, l’espectacle més èpic, el constitueix el de les dones pageses, de terra de secà, que van a Tarragona, baixen de l’autocar duent a la mà cadires de boga, s’instal·len prop de la fímbria de l’aigua i, bo i vestides i faixades, no es mouen ni un pèl, petrificades davant l’espectacle de l’horitzó, de l’aigua, el vaivé de les onades, l’escuma i el vent, successió de ritmes. No les en podien treure ni per anar a fer l’engraellada al Serrallo.