De joves, al tros, ajudàvem amb el segar i el batre. Allò era una autèntica festa per a nosaltres! De bon matí ja sortíem amb el carro, i de vegades dormíem damunt les garbes. Vestíem una camisa ventadora, que en deia ma mare: era una camisa vella, amb una caputxa afegida perquè no t’entrés el boll a l’orella. Com més apedaçada, millor!”.

“A l’Espluga, els del Caputx parlaven xipella. A baix, parlaven com parlo jo.” I recorda, enriolat, una frase que, durant molts anys, els de la seva colla es van apropiar gairebé com un lema. Pel que sembla, la va dir un pastor, que va respondre amb molt de coneixement de causa a algú que, estranyat, es demanava com podia ser que hi hagués aigua, si no havia plogut. “L’home, que de cursos d’aigua en sabia un niu, va dir tot d’una: ‘No et càpigui dubti que aqueixa aigua que baixi, baixi del Perineu’. Era la saviesa dels pastors, que coneixien la marxa de l’aigua i en sabien, també, el naixement remot. Quan ells parlaven —vull dir els grans: pagesos o pastors—, nosaltres escoltàvem. La meva forma de veure la vida ve d’allà. D’aquelles condicions tan dramàtiques, preses amb una saludable ironia. Tot això ha enformat el nostre punt de vista, ens ha ajudat a reduir els conceptes universals a essències de noms privats. Ens ensenyava, posem per cas, que allò que passa en una guerra, el conflicte que s’hi manifesta, té un reflex en una disputa de poble. Quan algú ha vist encendre’s les sangs i dividir-se el poble en dues faccions —un instint humà mil·lenari—, costa menys d’entendre alguns dels grans conflictes bèl·lics internacionals. Només la cultura pot apaivagar aquesta flama que encén les sangs. Als pobles, hi havia els que feien d’homes bons. Se’ls anava a buscar perquè hi diguessin la seva en una disputa. Eren homes tranquils, llegits o informats. I eren aquests, els que solien dirimir en una confrontació. I tot plegat forma un aprenentatge que en una gran ciutat amb prou feines es deu haver fet. El poble era un esquema de la humanitat. La irrupció i posterior consolidació de la televisió va escombrar tot això. També ha acabat amb els contrastos dialectals. La cosa dialectal és com un vapor simbòlic, que et porta a referir-te al món que coneixes en carn viva, on tothom té nom, cognoms i renom, i els fets del poble es produeixen entre aquesta gent, tan ben classificada. Entre una cosa i l’altra, s’alimentava el simbolisme que necessitava la gent per explicar-se la vida.”

Joan Rendé, © Albert Carreras, 2011

Josep Bou, © Albert Carreras, 2011

Josep Bou a Cròniques rurals, un llibre de Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras

Aquest és el segon dels catàlegs d’exposicions temporals que edita el Museu de la Vida Rural, després de que Vestigis d’Antonio Hervás Amezcua, obrís aquesta línia de publicacions. El catàleg, que conté col·laboracios del crític Joan Miquel Garcia, de Xavier Pino, de Núria Gil i del mateix Joaquim Espuny amb fotografies realitzades per Albert Carreras, mostra visualment el recorregut que Espuny realitza a l’entorn de les volumetries d’inspiració natural. Les peces que conformen la mostra, totes realitzades estrictament amb fang refractari, presenten en alguns casos una morfologia indefinida que recorda contorns propis d’ossos, de formes minerals…, en canvi, en d’altres, semblen més aviat estructures arquitectòniques, regides per l’ordre, filles d’un pla preestablert.

El catàleg De terra, de riu, de fang… es pot trobar a la botiga del Museu i també es troba disponible on-line al perfil issuu del Museu de la Vida Rural.

No seria difícil d’endevinar per què el pagès, els diumenges, destina una estona a la contemplació dels automòbils. Per bé que no ha acabat el seu entusiasme per l’aigua, ja no veu tant de foc a terra com antigament, i la contemplació de la carretera li és un substitutiu d’aquelles impressions endormiscadores; ha fet el mos, s’ha posat a sostenir una conversa d’aquelles lànguides amb un veí, i, entre comentari i comentari, els dos homes segueixen amb el cap el pas d’un cotxe, i d’un altre, i un tercer: ritmes recònditament desvetllats són reviscuts, mentre les nines dels ulls es fiten en els cromats, la carrosseria, l’equipatge visible o l’escot de la conductora.

És, la badoqueria, una activitat absolutament necessària a l’home. Si a les presons hom pogués veure discórrer sempre l’aigua o ballaruguejar el foc, no foren avorrides. L’home ha badat sempre, bada quan mira els altres homes treballant, bada quan s’enlairen els coets (la cançó i tot ho deia), bada i es distreu mirant les coses que es belluguen, coses immenses o xiques, ràpides o lentes, mentre tinguin un ritme, allò que Bergson en deia un fluir.

La badoqueria va lligada a l’oci, als moments d’oci de què podem disposar. També hom s’encanta esguardant els cims dels arbres moguts pel vent, la roba estesa, tan estimada pel meu amic Sirera; i fins i tot les onades del vent, no visibles, però que s’allarguen damunt vostre quan esteu estirat a la platja. Un amic meu molt dinàmic, d’aquests que  no poden perdre el temps, em deia la sorpresa que es va dur quan, estiuejant, la casualitat el posà al pis de sobre d’unes senyores nord-americanes que van passar quinze  dies a Sant Salvador, vora el Vendrell, i l’única feina de les quals era jeure a la platja matí i tarda, amb alguna molt escassa remullada a mar de tant en tant. Quinze dies amb un llibre a la mà, un barret estrafolari a la closca, una crema a la pell i… l’amic no entenia la voluptuositat de sentir tothora garbinot per damunt de la pell, en besades, lliscades, topades, xiuxiueigs i gemecs.

Però, potser, l’espectacle més èpic, el constitueix el de les dones pageses, de terra de secà, que van a Tarragona, baixen de l’autocar duent a la mà cadires de boga, s’instal·len prop de la fímbria de l’aigua i, bo i vestides i faixades, no es mouen ni un pèl, petrificades davant l’espectacle de l’horitzó, de l’aigua, el vaivé de les onades, l’escuma i el vent, successió de ritmes. No les en podien treure ni per anar a fer l’engraellada al Serrallo.

Així mateix, amb aquesta publicació, des del DAR es pretén donar resposta al creixent interès del consumidor i persones professionals del sector per la qualitat i l’origen dels aliments, per als quals un llibre sobre els embotits de Catalunya pot resultar un element més de dinamització del desenvolupament rural. Aquesta iniciativa també reflecteix l’aposta que el sector carni està fent per millorar els perfils nutricionals dels seus productes, per adaptar-se així a la nova realitat resultant del compromís amb les demandes socials i saludables i amb la normativa que regula les propietats nutricionals dels aliments. Una de les organitzacions que està treballant intensament en aquesta qüestió és la FECIC, que impulsa i assessora a les empreses càrnies en els nous processos de fabricació adaptats a aquesta nova realitat, per així aconseguir productes saludables i segurs, tal i com queda reflectí en aquesta rellevant publicació.

En definitiva, en el llibre Els embotits de Catalunya, a través del seu contingut, de les il·lustracions i de les seves fotografies, totes les persones interessades en el món dels embotits, siguin professionals -productors, elaboradors, comercialitzadors…- que formen part d’aquest sector, com els diferents especialistes de la salut, gastrònoms i els consumidors en general, trobaran una obra de referència. Catalunya és en l’actualitat una regió europea capdavantera en produccions càrnies i en particular de les de porcí, i en aquest sector es pot comparar amb les zones més importants d’Alemanya, Holanda o França. Cal però remarcar un fet diferencial de gran rellevància, ja que mentre aquelles regions pràcticament només són productores de carn, Catalunya presenta unes produccions d’embotits i productes carnis de 550.000 tones anuals.

Aquest llibre ha estat editat pel Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR), amb la col·laboració de la Federació Catalana de Carnissers i Cansaladers-Xarcuters (FCCX) i la Federació Catalana d’Indústries de la Carn (FECIC). D’entre els autors d’aquesta publicació es troben especialistes en els diferents àmbits que cobreixen tots els aspectes inclosos en el llibre. La publicació complementa els anteriors llibres editats pel DAR sobre Els olis d’oliva de Catalunya i Els formatges de Catalunya.

FONT: Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya

Quan en Sala apartà la cortina de l’entrada, la padrina escombrava amb serradures molles. En Sala mirà cap al celler, on es percebia molta activitat, però d’entrada només va entrellucar algunes formes acompanyades d’una agradable, fortíssima i indescriptible olor que li va eixamplar el pit. A la dreta, al sotaescala, hi havia un munt d’eines penjades d’una barra. Xapos, magalls i arpiots de dues puntes amb l’escarpell ben esmolat. Davantals de cuir per a la sega. Sota la barra, a terra, hi havia una fanga, una forca de ferro, magallons per a fer herba per als conills, un pic, una rella, un magalló per escatar el tartrà de les bótes, escurabótes de diferents llargades, picabótes, etc. Una maça de fusta amb dos cèrcols i uns tascons d’estellar soques. Penjada a la paret, una destral catalana i un pixador de porc cagat de les mosques, que teòricament havia de servir per greixar pells i cuirs, però que no s’utilitzava per a res i feia el seu goig, com hi ha món. Tires d’espart i de ràfia. Lloquets. Pales. Un xerrac d’una sola fulla metàl·lica proveït de dos petits mànecs de fusta als extrems; etc. Un estrip en una coixinera deixava entreveure el cargol de la màquina de trinxar el porc. També mal tapada amb una borrassa, s’endevinava la caldera d’aram per a fer-lo bullir. Finalment, penjada d’un clau hi havia una romana per a pesar-lo. Arrambat a l’altra paret hi havia una màquina de ventar olives, un salador de pernils i una bàscula per pesar les portadores. Penjat en aquesta mateixa paret, una dalla de segar ufals, un parell de volants, dalls, destrals d’esporgar, i un sarró de cuir amb els ganivets i ganxos propis de la feina de matancer. A mesura que en Sala resseguia aquell paisatge i la vista se li acostumava a la foscor, hi anava veient més coses. Cap dins del celler, a la dreta, una renglera de bótes de castanyer de nou càrregues, amb les aixetes de coure, blavoses i ennegrides pel temps. Sota les bótes, balances, embuts, mesures, aixetes de coure grosses de trasbalsar, i de petites, punxons, llimes, raspes i barrines per a modelar els taps de suro, trampes d’ocells i de caça major (que en aquella casa designaven irònicament amb el nom d’esclops, perquè el bestiar s’hi calçava) i altres eines ben particulars. A l’esquerra, aixecats sobre el nivell de terra, hi havia dos cups rodons d’obra, amb dues enormes aixetes al capdavall, i la premsa.

Passar la bugada

Al cap de les quatre hores d’aquesta feina pesada i laboriosa, llavors abocaven tot el lleixiu del calder del foc damunt del cendrer del cossi, tapaven l’orifici de sortida i deixaven reposar així la bugada durant unes quatre hores més; transcorregudes les quals, s’aviava el lleixiu, destapant el forat, i quan la roba estava ben escorreguda la treien del cossi i no l’esbandien fins l’endemà. (…) Els pobles que tenen riu o un torrent a prop, l’esbandien a l’aigua corrent. (…) Moltes dones quan posaven la roba blanca bugadejada a l’armari, sobre tot els llençols, acostumaven a posar-hi codonys o pomes entre els plecs, que la deixaven tota perfumada d’una flaire sana i natural molt adient amb l’esperit de la terra.

Ramon Violant i Simorra

Sobre el vestit

Passem ara a la Conca i a Montblanc, el vestit tradicional que lluïen antany els homes era de vellut llis d’un color verdós oliva clar, per a cada dia i treballar, i de color blau marí o negre per a endiumenjar-se. Per a treballar es cofaven tan sol amb un mocador florejat enrotllat a la testa, i quan es mudaven, damunt d’aquesta lligadura es posaven la gorra musca llarga, plegada. I, antigament, també havien portat ret o gandalla penjant enrere cap a l’espatlla, així mateix sota la gorra musca plegada. Calçaven espardenyes de set tombs, «les més típiques i antigues del Camp de Tarragona», segons ens digueren a l’Espluga de Francolí.

La nostra dona rural, així la pagesa com la menestrala ciutadana, d’abans d’adaptar la bata o vestit d’una sola peça que, manta vegada la converteix en una mena de fardellot, vestia gipó negre molt cenyit o bé un cos més folgat anomenat sac, faldilles de colors foscos i llisos, primerament, i florejats després; una o dues faldetes interiors, mitges negres, blanques o blaves, mocador al coll; antigament el cabell recollit amb la gandalla, cofada amb el mocador doblat del mig en diagonal, amb els becs penjant cap al clatell i lligat sota la barba, a l’estil de l’antiga camperola russa; joves i velles, però no tant les noies, empraven la caputxa per acudir a les funcions religioses, i unes i altres calçaven espardenyes envetades, per a cada dia, i sabates negres per mudar-se.

La tirada del llibre va ser de 30 exemplars en paper de fil Guarro, numerats de l’1 al 30 (l’edició que tenim), i 500 exemplars en paper allisat de fabricació especial, nominats i sense numerar. El primer volum l’autor el dedicava a Gaietà Vilella Puig, editor de l’obra: “Homenatge d’agraïment, admiració i afecte.” El segon volum, l’editor el dedicava a l’autor: “En recordança de qui fou nostre admirat col·laborador: R. VIOLANT I SIMORRA per malaurada coincidència traspassat en aparèixer el volum primer d’aquesta seva obra, a la qual havia dedicat un esforç verament afectuós i intel·ligent.”

L’autor, en la nota preliminar, diu que aquest bocinet de la Catalunya Nova tindrà recollit en el llibre, a tall de reliquiari, part del tresor de l’ànima tradicional dels avis i es pregunta si futurs etnòlegs, historiadors i arqueòlegs no faran tard.

En l’actualitat es pot trobar l’obra editada en un sol volum per l’editorial Alta Fulla.

Aquest any es compleixen 25 anys de la primera edició de Pedra de tartera, que compta amb més 300.000 exemplars venuts, 100.000 d’ells a Alemanya. També s’ha traduït al castellà, al portuguès, al romanès, al francès i a l’holandès. De cara al proper any s’està preparant una adaptació teatral al TNC i una altra a Alemanya. Sens dubte, un bon moment per descobrir-la, o rellegir-la.

“Quan em vaig veure darrere la mula, caminant de pressa perquè l’animal quasi s’esfumava de notar una presència estranya, hagués girat cua i cames ajudeu-me cap a casa… Però només deixava que els ulls se m’enaigüessin i, quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava cap a dins. L’esquena tibada de l’oncle allí dalt de la bèstia m’imposava, i no volia que se m’escapés cap sospir. Em repetia que el favor me’l feien ells a mi, i jo el feia als meus. Una llesca menys cada dia a taula i… M’havia agafat el mocador de farcell i el portava al seu davant damunt del coll de l’animal. Se’l veia encaboriat i tot just m’havia badat boca, per això no gosava dir-li que les espardenyes m’havien encetat els peus.”