Escrit per Carme Marti Canti
Maria Barbal debutava el 1985 amb la novel·la Pedra de tartera. La novel·la relata en primera persona la vida de la Conxa, filla del Pallars. La història abasta des de començaments de segle fins als anys 60. De joveneta, la Conxa ha de deixar la casa i el poble per anar a viure amb uns oncles que no han tingut fills. A partir d’aquest sentit desarrelament haurà de construir la seva vida. Es casa, perd el marit a la guerra, puja tres fills, ha d’abandonar la seva terra… Una experiència vital amb el rerefons de la República, la Guerra Civil, el Franquisme… des de la perspectiva de la vida senzilla de poble.
Aquest any es compleixen 25 anys de la primera edició de Pedra de tartera, que compta amb més 300.000 exemplars venuts, 100.000 d’ells a Alemanya. També s’ha traduït al castellà, al portuguès, al romanès, al francès i a l’holandès. De cara al proper any s’està preparant una adaptació teatral al TNC i una altra a Alemanya. Sens dubte, un bon moment per descobrir-la, o rellegir-la.
“Quan em vaig veure darrere la mula, caminant de pressa perquè l’animal quasi s’esfumava de notar una presència estranya, hagués girat cua i cames ajudeu-me cap a casa… Però només deixava que els ulls se m’enaigüessin i, quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava cap a dins. L’esquena tibada de l’oncle allí dalt de la bèstia m’imposava, i no volia que se m’escapés cap sospir. Em repetia que el favor me’l feien ells a mi, i jo el feia als meus. Una llesca menys cada dia a taula i… M’havia agafat el mocador de farcell i el portava al seu davant damunt del coll de l’animal. Se’l veia encaboriat i tot just m’havia badat boca, per això no gosava dir-li que les espardenyes m’havien encetat els peus.”
Els estius eren immensos, i el temps potser no existia. A Paniceiros teníem blat, el dia de les batudes (las mayadas, com ho pronunciem els d’allà) era un dia especial per moltes raons. Sobretot perquè l’ordre imposat pels s’esfondrava, i Paniceiros es convertia en un món de nens. La batedora (era d’un vermell viu, encès) venia de Santulaya arrossegada per un Pascualín, un tractor italià molt corrent a l’època, i anava aturant-se casa per casa, allí on hi hagués blat per batre. Tot el poble s’aplegava on hi havia la màquina, i s’ajudaven els uns al altres. Ja he dit que l’ordre que en la resta del temps ens imposaven els grans es capgirava. Tots -vells, velles, homes, dones i nens- anàvem casa per casa ajudant a batre el blat i ens reuníem, en un ambient de festa, pels voltants. (…)
Últims Comentaris