Fa poc temps parlàvem de l’ofici de baster i avui us portem un ofici que hi té molta relació: l’ofici de carreter. És l’ofici tant de confeccionar com de menar carros, el transport primordial, històricament, de la societat rural. En actiu des de temps immemorials, el seu paper va perdre tota rellevància al segle XX degut a la invenció dels vehicles amb motor.

El carro ha estat el mitjà de transport per excel·lència durant segles i segles. Per treballar al camp, per mercadejar, com a diligència o simplement per anar a les zones d’esbarjo els dies de festa. L’ús del carro va fer canviar el disseny de les cases per tal de que s’hi pogués maniobrar a dins: entrades amples, carrils de pedra viva, cantoneres per protegir las parets…; fins i tot els carrers de les poblacions estaven configurats i pensats perquè el pas dels carros no provoqués inconvenients.

Era considerat un ofici de difícil aprenentatge i per això gaudia de certa reputació dins el poble. El carreter era un menestral i, socialment, el podríem situar en allò que avui coneixem com a classe mitjana. També coneguts com a mestres d’aixa, havien de ser alhora bons fusters i bons ferrers. Un carro es compon bàsicament de tres peces: una empostissada horitzontal, amb baranes o sense; dos braços per enganxar els animals de tir i les rodes. Aquestes, especialment, eren de complicada manufactura: abans de corbar la fusta, normalment d’alzina, s’havia d’assecar com a mínim durant un any. L’operació més complicada, però, era la de consolidar el cèrcol de ferro amb la fusta de la roda.

El carro més usat per la pagesia, gràcies a la seva polivalència, ha estat sempre el carro d’escales. Altres carros, més especialitzats, són els de torn, preparats per traginar bótes i bocois; els de trabuc, per a transport de terra, fems, runes.. amb bolquet per descarregar; les tartanes i diligències, pensats per dur persones; i molts d’altres com carrets de mà, cabriolets, xarrets, jardineres…