De la mà de l’excel·lent equip del Museu Picasso de Barcelona i durant les últimes setmanes han passat pel nostre país tres de les persones més influents i amb major vocació d’innovació museològica a la xarxa; una oportunitat d’or perquè els professionals dels museus de Catalunya hagin pogut intercanviar, aprendre i veure multitud d’exemples de l’aplicació de la xarxa i de les social media en l’àmbit dels museus. La setmana passada va ser Nina Simon, un dels exponents revolucionaris del canvi dels Museus creadora del blog Museum 2.0, qui va desglossar la participació del públic (avui en dia participants o cocreadors) en la constant creació de coneixement dels museus, siguin de l’àmbit que siguin. Simon, autora del llibre The Participatory Museum, ha recollit i creat experiències per tot el món sobre com els museus han d’abordar el públic, no com a individus estàtics sinó com a dinamitzadors d’un coneixement que es deriva a tots els sentits, des de la institució al visitant i a la inversa. En aquest sentit les experiències, que parteixen d’una interacció física dins de les seus dels diferents museus, han passat en els últims anys a una interacció a la xarxa, a través de xarxes socials i de propostes participatives on l’usuari es converteix en partícep de la mateixa creació artística. És l’experiència de The Johnny Cash Project, un projecte col·laboratiu en constant creació en relació a un vídeo de Johnny Cash. A més, la interacció a través d’Internet multiplica les possibilitats i fa que l’audiència dels museus pugui tenir un lligam personal perquè les experiències no només siguin en moments puntuals d’una visita sinó que tendeixin poc a poc a una relació constant.

Simon destacava la necessitat que la interacció amb els museus sigui una experiència social, per tant necessàriament compartida entre els visitants (o participants) on el Museu s’erigeix en un recipient per a “fer i compartir”, on una peça pot generar un coneixement compartit i on l’individu pot aportar-hi més valor. En aquest cas el Museu de la Vida Rural, degut als seus fons i a la seva estructura, té la capacitat de catalitzar una experiència social dels visitants on la història personal aflora immediatament davant la proposta (o provocació) museística. Un cop aquí, el treball d’extrapolació a través de les social media és una acció on l’inventiva i l’explotació d’eines i recursos 2.0 pot generar multitud de propostes que s’encaminin a la creació de coneixement.

El passat dilluns 22 de novembre va ser el torn del nord-americà David Bearman i la canadenca Jennifer Trant, directors del Congrés Internacional Museums and the web, qui van presentar al mateix Museu Picasso multitud d’exemples sobre com les institucions museístiques poden utilitzar infinitat d’eines per a promoure una visita (física o on-line) molt més profitosa i col·laborativa amb el públic. Per exemple, la creació d’exposicions on-line, una de les primeres iniciatives després de la irrupció d’Internet, ha anat evolucionant per a fer-les més com el públic les crearia, fabricant estructures més populars que no acadèmiques, sense perdre el sentit científic. Precisament Nina Simon feia un clar incís de com d’important és una institució museística en tant que és considerada com una àmplia font de confiança i veracitat, i la possessió d’aquesta informació d’alta consideració fa que el públic es decanti fàcilment cap a propostes procedents d’institucions avalades.

(més…)