Escrit per MVR
La neu i altres complements circumstancials, escrit originàriament en asturià, és un conjunt de relats i proses breus. El Museu de la Vida Rural, de l’Espluga de Francolí, presenta aquest dissabte, 27 de març, a les set de la tarda, La neu i altres complements circumstancials, recull de relats i narracions breus de l’escriptor Xuan Bello. L’obra, que serà introduïda per l’escriptor i poeta Jordi Llavina, és la traducció al català del text original, escrit en llengua asturiana, i es publica sota el segell editorial d’Adesiara.
La neu i altres complements circumstancials és una obra deliciosa, composta d’un centenar de proses breus, intenses. De la lectura del llibre es desprèn la imatge d’un autor permeable a la inesgotable “novetat del món”. El que passa és que en aquesta Neu també se’ns mostra l’home conservador –conservador a desgrat de les seves idees polítiques—: la terra es mor, la llengua agonitza, i el de l’obra literària és, al capdavall, un clam desesperat per preservar alguna essència del lloc i de l’esperit (“Astúries, si no hi posem remei, s’acaba”). Entre el dietari i la poesia, Bello hi discorre igualment sobre el pas del temps, sobre el concepte de señaldá (la saudade asturiana, per entendre’ns); es refereix a autors que l’han marcat (Pessoa, Eugénio de Andrade, Wilde, Pla); recorda l’estiu i es rabeja en els sentits ocults de la neu. Literatura d’alt voltatge, apta per a tots els públics. “Jo sóc un d’aquells que sempre canten el que tenen –perquè saben que ho perdran”, llegim en “Elogi de la tardor”, un dels textos continguts aquí.
Xuan Bello (Paniceiros, 1965) és l’escriptor asturià més important del moment. Escriu en llengua asturiana, i va començar publicant llibres de poemes. De fet, ell, abans que res, es considera poeta. El seu llibre Història universal de Paniceiros va constituir un petit esdeveniment editorial en traduir-se al castellà. L’èxit d’aquell títol va servir per situar la literatura asturiana –la literatura que s’expressa en llengua asturiana– en el mapa. Després d’aquest, Los cuarteles de la memoria va servir per refermar la qualitat de la proposta literària de Bello.
A mitjan anys setanta, a Astúries es va produir el moviment anomenat Surdimientu, mena de renaixença que proposava recuperar l’asturià com a llengua vàlida per a la cultura i per a tots els afers de la vida. D’aquella primera generació, en queden encara diversos noms de pes, de la seixantena en amunt. La de Xuan Bello, Antón García, Lourdes Álvarez, Berta Piñán… és la segona generació del Surdimientu, i amb ells ha arribat una certa, relativa, normalitat. Normalitat, només, literària, perquè el fet és que la llengua asturiana no compta amb el reconeixement que mereix. La situació lingüística a Astúries és d’una rotunda diglòssia.
